Premis Roig Toqués

Els premis Roig Toqués volen ser un homenatge pòstum a Francesc Roig i Toqués, gran impulsor en la propagació de temes relacionats amb el mar, i té com a objectiu el reconeixement públic per la dedicació a un projecte o per una destacada trajectòria de tipus cívic, cultural o científic de l’àmbit del Mediterrani que hagi contribuït al coneixement i a la divulgació d’algun aspecte relatiu al mar.

PREMIS:

2014 – Jaume Morató Masip

jaume morato

Jaume Morató Masip, mestre d’aixa vilanoví nascut el 1925.
Morató va anar a escola fins als 12 anys, quan entrar a treballar com a aprenent a l’empresa de Fernando Rodríguez, on va aprendre l’art de la construcció de vaixells i els oficis de mestre d’aixa i de fuster. Als 22 anys va decidir fundar l’empresa “Astilleros Morató” a Cal Ferrer de Mar. Més tard es traslladaria al carrer de les Barques, i més endavant al carrer de Carlets, on va passar per tres locals diferents.
En aquell temps tots el vaixells eren de fusta i necessitaven manteniment i reparacions. Al seu taller va construir vaixells d’esbarjo com el “Carmen III”, de gairebé 9 metres d’eslora, i un altre de més gran anomenat “Carmen IV”. També va construir, entre d’altres vaixells, la “Mercè”, la “Constancia” i el “Dos Hermanos”, tots ells dedicats a la pesca amb llum de la flota pesquera del Port de Vilanova i la Geltrú.
L’any 1972 va construir unes drassanes a la zona de servei del port. Allà es van començar a construir vaixells amb fibra de vidre, un material en aquella època molt innovador, ja que no necessitaven el manteniment que requerien els construïts amb fusta. D’aquestes drassanes varen sortir diversos models de vaixells amb eslores de 4 a 9 metres i que va patentar, però el que més èxit va tenir va ser el model “Vilanova 5.20″, del qual alguns exemplars encara naveguen.
La feina de Jaume Morató destaca sobretot per la construcció de vaixells de pesca. En aquest sentit, les seves drassanes han estat un referent per la costa del país i, per tant, també ho ha estat Vilanova i la Geltrú i la seva platja, des d’on s’han construït els seus vaixells.
Per altra banda, Jaume Morató ha estat un dinamitzador social del barri i de la ciutat. S’explica que el seu taller també ha fet les funcions de seu social de moltes iniciatives esportives, d’esbarjo i d’implicació social a la nostra ciutat.

2013- Eduard Admetlla

eduard admetlla

Eduard Admetlla i Lázaro va néixer a Barcelona el 10 de gener de 1922. Submarinista reconegut, ha estat un dels pioners de l’exploració submarina a Catalunya. L’any 1948 es va iniciar en el món de la immersió submarina, primer com a pescador, i ben aviat va decidir dedicar-se a la fotografia i a la filmació dels fons marins. Per aquestes tasques va haver de dissenyar els seus propis aparells, com una caixa estanca per poder encabir els equips de fotografia i filmació.
El 1953 va dissenyar i provar, amb èxit, un prototipus experimental d’escafandre autònom, i el 30 de setembre de 1957, a Cartagena, va aconseguir el rècord mundial de descens individual amb escafandre autònom d’aire comprimit baixant fins als 100 metres. Eduard Admetlla va ser fundador de l’Associació de Pesca Submarina (APS) i del Centre de Recuperació i Investigacions Submarines (CRIS). També ha estat director-realitzador de les següents sèries televisives sobre l’exploració submarina: Rumbo sur, filmada en blanc i negre; La llamada de las profundidades, rodada a les illes Seychelles; Nuestras islas, a les illes Balears i les Canàries; Tierras y profundidades, al Carib i La natura en profunditat, per a TV3.
Guardonat en diverses ocasions per les seves activitats, ha publicat les següents obres: La llamada de las profundidades, Mi aventura submarina, ¡Fondo!, Tierras y profundidades i Mis amigos los peces.
En l’actualitat, Eduard Admetlla continua en actiu com a submarinista

2012- Júlio Villar

En aquesta ocasió s’ha volgut destacar la trajectòria d’un aventurer amant del mar i gran esportista, que als 21 anys es va aventurar a donar la volta al món en solitari dalt d’una petita embarcació de vela. Va sortir de Barcelona el 1968, després d’haver practicat l’alpinisme durant varis anys, i va navegar en solitari durant 4 anys per mars i oceans d’arreu del món.

julio villar1

 

 

 

 

Veler amb el que Julio Villar va donar la volta al món

Julio Villar Gurruchaga, el guanyador d’aquesta edició, va publicar el 1974 el quadern de viatge, Eh!Petrel! (Ed Juventud, 1974) i el 1986 publica Viaje a Pie. Va rebre el mèrit al millor esportista guipuscoà els anys 1968, 1969, 1971 i 1972. julio villar2

El mateix 1974 va participar a la expedició basca a l’Everest.

 

 

 

2011- Josefina Castellví,
josefina castellvi1
Biòloga i oceanògrafa de prestigi internacional, que s’ha dedicat a la investigació científica amb passió i esperit d’aventura, però també amb rigor i paciència. El seu interès per la ciència que estudia els oceans l’ha portat a viure a l’Antàrtida, on ha tingut experiències que han deixat una sàvia empremta en el seu caràcter. Ha contemplat la blancor del silenci, els matisos del gel, el moviment rítmic de les foques i pingüins, el creixement de les algues i el plàncton… i potser, precisament de tot això, prové la calidesa i serenor que transmet la seva personalitat de manera involuntària.

josefina castellvi2
Josefina Castellví i Piulachs va néixer a Barcelona durant la República, quan faltaven uns mesos per a l’esclat de la Guerra Civil Espanyola (1936-39).
El 1953, al voltant dels 18 anys, Josefina va començar a estudiar biologia a la Universitat de Barcelona, en unes classes minoritàries: al seu curs hi havia matriculades dotze persones. Com que era molt bona estudiant, Josefina Castellví va fer dos cursos en un, de manera que es va llicenciar en biologia el 1957, quan tenia 22 anys. Només dues persones van acabar la carrera aquell any: ella i una monja. Cal tenir en compte que aleshores a les escoles de primària i secundària començaven a exigir titulacions per fer-hi classes, cosa que obligava a estudiar a moltes monges i capellans, que tenien com a objectiu la docència. Però Josefina Castellví no va triar aquesta sortida professional, sinó que va decidir continuar els seus estudis per dedicar-se a la investigació.
Acabada la carrera, Josefina Castellví se’n va anar a França per estudiar-hi durant dos anys. Cap al 1960, quan es va especialitzar i doctorar en oceanografia, era una jove de 25 anys que començava la seva aventura científica: va participar en les seves primeres expedicions oceanogràfiques en un vaixell amb bandera francesa i va fer de professora de treballs pràctics en cursos de la Universitat de la Sorbona.
Quan va tornar a Barcelona va continuar la seva recerca al Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). Primer fent experiments al laboratori, perquè aleshores l’Estat Espanyol no  tenia ni vaixells oceanogràfics ni batiscafs per explorar racionalment i de manera directa els mars. Després, a partir del 1971, quan els científics van disposar del primer vaixell oceanogràfic espanyol per a les seves investigacions, Josefina Castellví va poder fer la seva feina des del mar, on hi havia els objectes d’estudi i on podia analitzar com es comportaven enmig de les corrents marines.
El 1987 Antoni Ballester, Josefina Castellví i set persones més van posar en funcionament la primera base espanyola a l’Antàrtida, que van crear a l’illa Livingstone i van batejar amb el nom de Joan Carles I. Josefina Castellví tenia 52 anys i fins al 1997  es va encarregar de dirigir la base, on vivien 12 persones durant quatre mesos a l’any. La investigació a l’Antàrtida li ha proporcionat coneixements i emocions alhora, perquè ha estat una experiència professional i emocional, com ella mateixa diu. L’Antàrtida és un laboratori natural perquè en el gel hi ha escrites les vivències de la Terra des de fa milions d’anys i saber analitzar aquestes escriptures ens permet compartir les vivències del nostre planeta, explica.
Després de viure uns anys a Madrid, on s’havia encarregat des del 1989 del Programa Nacional d’Investigació Antàrtica, el 1995 Josefina Castellví va tornar a Barcelona per dirigir  l’Institut de Ciències del Mar del CSIC. Durant tota la seva vida laboral, va compaginar la seva tasca investigadora amb les conferències per divulgar-la i amb l’escriptura de llibres, entre els quals destaca el que porta per títol Yo he vivido en la Antártida, que es va publicar el 1996.
A pesar de la seva jubilació (2000), Josefina Castellví es manté activa: col·labora amb el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible, del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya, i continua donant conferències sobre la seva feina i sobre l’Antàrtida, tot transmetent al seu públic la importància que té aquest desert gelat. Com que és el lloc més fred, comenta, és el lloc ideal per estudiar els mecanismes d’adaptació de tots els éssers vivents, que han de canviar la seva estructura per sobreviure, ja que si no ho fan, s’extingeixen, com els ha passat als arbres i les plantes, que han desaparegut de l’Antàrtida.
Josefina Castellví, que ha estat la primera dona catalana i espanyola que s’ha dedicat a l’oceanografia, ha rebut nombrosos premis en reconeixement a la seva tasca investigadora. “El difícil és obtenir el primer premi”, diu ella amb tota la modèstia, citant el científic Ramon Margalef, “perquè els altres vénen com per accions mimètiques”. De tots els que té en valora especialment dos: la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1994) i la Creu de Sant Jordi (2003),  perquè signifiquen l’homenatge de la seva ciutat i del seu país. I és que Josefina Castellví, que continua vivint en el mateix pis on ha nascut, valora especialment els orígens de les persones i de totes les espècies.

2010- programa Thalassa

El programa de Televisió de Catalunya “Thalassa”” com a capdavanter en el tractament dels temes mediambientals i, en especial, sobre la temàtica marinera, fonamentat sempre en històries molt humanes.
thalassa
THALASSA és un programa de televisió que explica històries humanes a través de persones que viuen en contacte amb el mar. Són històries que ens permeten conèixer països, gents i múltiples realitats. Però “Thalassa” és sobretot una mirada sobre el món que s’expressa en reportatges i documentals, en imatges i en paraules. “Thalassa” és també una actitud de curiositat i de respecte per les persones i les coses.
Un equip de professionals, interessats en conèixer i descobrir, disposats sempre a deixar-se sorprendre per la realitat i a explicar el que veuen amb passió i amb amor, fan aquest programa de TV que dia rere dia continua descobrint històries noves que mereixen ser explicades.
El mar és avui un espai amenaçat per l’acció de l’home, davant la qual cosa l’equip del programa ha establert un compromís personal i professional per divulgar la seva realitat i ajudar a preservar-lo.
El mar ocupa les tres quartes parts del planeta i el 70% de la població viu a les seves costes i és un marc perfecte d’activitat i de vida per a un programa de televisió.
Per a nosaltres THALASSA és també el símbol d’un espai sense fronteres i l’ideal d’un món on regni el diàleg, la cooperació i el coneixement. Humilment intentem aportar una mica de tot això amb la nostra feina.

En referència al nom
THALASSA és la paraula grega per designar el mar d’una manera genèrica i àmplia. Els grecs, com a civilització que va créixer en estreta relació amb el mar, tenien diverses formes de nomenar-lo.
Al mar Mediterrani li deien Oikoumene, la casa comuna, tot i que aquesta paraula no significa directament mar fa referència al lloc proper, habitat i conegut.
Pontos és el nom que designa alta mar, però la paraula per nomenar el mar d’una manera genèrica és THALASSA.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s